L'ulleador...

NO ENS DESPISTEM! Una de les situacions més difícils per un entrenador no és mantenir la tensió i motivació dels que juguen (que també), sinó que els que no juguen deixin de sentir-se implicats i acabin sent una bomba de rellotgeria per un vestidor. I és que és important no oblidar que el jugador per definició es “egoista”, és a dir, sempre vol jugar i sempre sent que pot aportar moltes coses a l’equip (malament aquells que no tinguin aquesta actitud, d'altra banda). Però atenció! Estem recuperant jugadors, sí (cas de Rubén Rodríguez o Àlex Balaguer). I com diuen els tòpics futbolístics d’entrenador experimentat, això és bo, ja que hi ha més per escollir. Ara bé, de vegades aquests tòpics tenen efecte boomerang i tornen enverinats, en un moment on les coses funcionen bé i sembla tot controlat. No ho dic perquè em ve de gust, sinó perquè gestionar una plantilla llarga, on hi ha una sèrie de jugadors que possiblement no jugaran mai (o quasi mai) per l’exigència del resultat, pot portar a una espiral de sensacions de tracte diferencial. Un primer avís, l’hem viscut dies endarrere, amb en Marc Riera. Tot i que pel que sembla s’ha sabut portar molt bé, sobretot per l’actitut constructiva del propi jugador (que vull lloar), qui ha decidit deixar la disciplina del primer equip abans que arribessin moments de tensió, per la seva falta de participació, que portessin tempestes al vestidor. Ara és hora que en Santi, com a míster del primer equip, tregui la mà esquerra per gestionar un grup nombrós, aconseguint que tots els jugadors es sentin importants i, sobretot, que cap d’ells es senti intocable. Doncs no hi ha res més frustrant pels que participen menys, que veure un company que no està jugant bé, o està cansat, i segueix en el terreny de joc i sent titular setmana darrera setmana (vegis el cas Ronaldinho). No dic que això sigui així, simplement és un pensament de preavís escrit en veu alta. En tot cas, coneixent en Santi, estic segur que sabrà treure el millor de tots amb l’objectiu que tot plegat funcioni.

FUETADA en forma de dures i contundents declaracions d’Evaristo, entrenador del juvenil de futbol, cap als seus jugadors en el darrer Tu Jugues. Suposem que volia utilitzar l’altaveu del programa per fer reaccionar els nanos, però segons el meu humil punt de vista no va saber pitjar el fre, i potser es va passar de frenada. Va parlar d’uns jugadors sense actitud, ni disciplina, ni companyonia i, quasi quasi, ens va deixar amb la sensació que tampoc tenen qualitat (quan molts pensàvem, i jo ho segueixo pensant i estic convençut, que hi ha jugadors molt potents en aquesta plantilla). Estic d’acord que després de 3 derrotes consecutives s’ha d’adoptar alguna mesura de reacció per l’equip, però dir que la música no sona bé perque tots els músics no saben interpretar la partitura no se si s’apropa 100% a la realitat. Un pot tenir els millors músics del món, ara bé això no assegura que toquin de meravella com a grup. Per això fa falta un director d’orquestra que tingui la capacitat de fer-los tocar junts, traient el millor de cada un individualment pensant en el col.lectiu. Per tant, sent justos, una mica de xarop d’estopa per a tots i ànims que el primer només està a 6 punts i queda molta lliga per endavant. Autocrítica, sí. Psicologia de grup per renéixer, també.

DECEPCIONANT inici de temporada del 1a i 2a Catalana d’hoquei. Pel que sé, ni el mateix club s’esperava viure una situació així en aquestes alçades de lliga. Suposo que per això, en David Piera coordinador de l’hoquei base, no podia donar explicacions del que està succeint ni del perque. Va aferrar-se al tòpic de: “tenim confiança en l’equip, en el cos tècnic i per tant em de seguir treballant per sortir endavant”. Com a tòpic hem sembla bé, i coneixent en David no tinc dubtes que estan treballant, i molt (segurament més del que podem imaginar). Ara bé, penso que estem en una situació on s’han de buscar causes i posar-hi solucions o l’any vinent tindrem dos equips a 2a Catalana. I un club com el nostre no es pot permetre el luxe de no tenir un segon equip, d’un Primera Estatal, en aquesta categoria. No es pot donar temps al temps, creient que tot plegat se solucionarà per si sol. Ara, encara hi som a temps (valgui la redundància).