Editorial Tu Jugues 9 de Març

Una vegada més, l’esport codinenc ahir es va exhibir amb molt bona nota. La mitja marató de muntanya va ser un altre gran èxit del Sant Feliu de Corre.
Gairebé 300 corredors van prendre part a la prova, però no podem dir que tots 300 l’acabessin. A diferència dels altres anys, aquest any els abandonaments han estat bastant nombrosos i les cares de fatiga han estat per sobre del normal.

Del guanyador i del seu temps estratosferic ja en parlarem al llarg del programa, avui em vull centrar en tres protagonistes, la Núria en Miquel i el Rod.
Tots tres, a la seva manera em van produir una emoció especial. Com cada any qui tanca el recorregut, la popularment coneguda com a escombra en pot explicar de tots colors, però en Miquel aquest any va tenir dos companys de viatges molt especials.
La setmana abans de començar la mitja marató el Rod ens penjava a les xarxes socials la seva intenció de recupera el seu famós tutu rosa per fer la cursa, però també ens exposava dos grans problemes, tenia el tutu estripat i maleïa l’organització per la duresa del recorregut… però tot plegat era una bona excusa per fer-nos arribar la seva vessant més solidaria: si recollia una quantitat de diners per la lluita contar el càncer de mama, correria contra els nous desnivells i cosiria el tutu, curiosament de color rosa.
L’altre protagonista de la que us vull parlar és la Núria. Però no només de la Núria en si. Quan passaven alguns minuts del final de l’entrega de premis se’ns va acostar a la carpa d’Ona un noi amb cara de preocupació i ens va dir “com puc saber si una corredora ha abandonat? Fa estona que no sabem res d’ella”
La gent de l’organització va provar de tranquil·litzar-lo, l’escombra no havia arribat. Segur que el Miquel ve amb ella, però la cara de preocupació era important. Algun dia parlarem dels pobres patidors que van a veure les competicions esportives.
I tal dit, tal fet, just quan acabavem la narració per la ràdio varem veure enfilar per la Quintana un trio ben curiós: la Núria amb la cara desencaixada, el Miquel amb la seva cara de tranquil·litat habitual i el Rod, amb uns colors de pell bastant semblants als del tutu.
L’arribada va ser ben diferent però, així com a la Núria l’esperaven amb ànsia el David, la Roser i la resta d’amics mentre comentaven el patiment de la seva primera prova de més de 20 quilometres, el Rod caminava sol, com perdut i amb llàgrimes als ulls. Al acostar-m’hi a preguntar que li passava es va mig ensorrar. La vida a vegades és molt puta i tot i la seva recollida de fons solidaria pel càncer de mama, el dia abans de la mitja marató un dels seus millors amics va morir també de càncer.
Prou dur tot plegat.
Tant la Núria com el Rod però van coincidir a destacar una cosa al final de la prova, el suport del Miquel va ser clau per acabar la prova. L’esperit del centre excursionista reflexat en la seva figura: a poc a poc i bona lletra, seriosos i fins al final.
Ells tres, juntament amb els més de 80 voluntaris i els gairebé 300 corredors que van prendre la sortida són uns autèntics herois.
I que carai, visca el tutu rosa del Rod i el que significa!

Bona nit i benvinguts al Tu Jugues.