Editorial 1 de Novembre de 2010

Avui aprofitaré aquest espai per parlar-vos com a esportista. Deixaré de banda la opinió tranquil•la i reflexiva d’altres vegades per intentar-vos fer arribar la sensació d’autèntic fàstic que vaig sentir dissabte a la tarda.

Després de més de 22 anys practicant hoquei, aquesta setmana va ser el primer cop, i espero que l’últim, que m’havia d’escortar la policia. Si, tal i com sona… vaig anar a firmar l’acta del partit escortat per 3 municipals més grossos que jo, i el més fotut és que encara no se ben bé perquè.

El partit a Terrassa tenia tots els ingredients per ser un gran derbi. Molts jugadors de l’Sferic eren excalderins o bigatans, s’enfrontaven dos equips que, a priori, han de lluitar fins al final de temporada per l’ascens de categoria, i hi havia força gent al pavello.

Però ningú contava amb un protagonista que, darrerament s’està convertint en el responsable de tots els merders, el senyor col•legiat. Un seguit de decisions, com a mínim estranyes pels dos equips, van escalfar el partit moltíssim.

Des del meu punt de vista, tota va saltar pels aires quan van expulsar un jugador de cada equip al minut 3 de la segona part per una jugada que l’àrbitre no havia vist. Allò era un polvorí.

Al sortir de la pista, els dos jugadors es van enganxar i allò es va convertir amb una batalla campal entre aficionats i jugadors de l’sferic i familiars del jugador codinenc. Tot plegat, penós!

Però encara faltaven els últims protagonistes de la nit, la Policia Municipal de Terreassa. Van semblar els SWAT de les pel•lícules americanes. Es va notar que tenien ganes de protagonisme.

Quan es va acabar el partit, i la cosa ja no anava més enllà, van saltar a la pista enduent-nos-ens de mala manera, amb empentes i crits i formant un cordó policial davant del vestuari, que com a molt, pretenia evitar el nostre contacte amb un parell de gats que voltaven per allà fora.

Tot plegat va fregar l’extrem de comèdia, rollo la escopeta nacional, quan a l’hora d’anar a firmar l’acta del partit, mitjahora llarga després que s’acabés, quan ja no quedaven ni els refotuts gats, el cordó policial seguia allà...

I el moment més surrealista es va produir quan els mateixos municipals volien entrar amb mi al vestuari de l’arbitre per vigilar que no fos que l’agredís amb el boligraf... surrealista.

Em plantejo si soc jo que no hi estic acostumat, però aquesta mena de situacions de violència gratuïta i les ganes de notorietat de certs personatges em fan fàstic.

Tot plegat, va ser una manera ben curiosa de començar el cap de setmana de la castanyada... com ja us deia el Jesús l’altre dia a l’editorial... hi ha qui no sap què vol dir el concepte d’esport.

Molt Bona Nit i Benvinguts al Tu Jugues!