Editorial 14 de Febrer 2011

Queia la tarda a l’estació de Portainé i el fred començava a calar-nos els ossos. La foscor omplia l’iglú inflable de la Pirena i engegava el programa especial de la vint-i-cinquena edició de la ruta blanca del Pirineu.

Les entrevistes anaven passant i les sensacions es multiplicaven de manera exponencial… parlar amb qualsevol d’ells t’omple d’unes sensacions brutals i et fan veure que l’esport és molt més del que entem nosaltres.

La passió que desprenen parlant dels seus gossos, dels conills inexsistents que ells mateixos persegueixen, i la gran rigurositat que regeix tota la organització és admirable.

I no us penseu que m’he tornat boig i estic tenint un atac d’egocentrisme, no centrant-me amb l’esport de casa… però volia fer-vos sentir el que jo vaig sentir… i sobretot comparar-ho amb els valors que regeixen l’esport actual.

Quan l’udol dels gossos va amainar, i la negra nit queia sobre la neu de GranPallars, em vaig permetre uns segons de reflexió sobre tot el que haviem viscut durant més de dues hores. Moltes sensacions, però  la conclussió era clara: hi tornarem! La Pirena és genial per veure com l’esport pot anar molt més enllà del que coneixem.

Molt bona nit i benvinguts al Tu Jugues.