Editorial 14 de maig

Són quars de quatre de la matinada i acabo d’arribar a casa després d’un dels dies més especials de la meva carrera esportiva i radiofònica. Encara no fa 7 hores hem acabat un d’aquells programes que a tot aspirant de periodista o amant del periodisme desitja fer... Amb els temps que corren explicar bones notícies és especial... 

A la pell encara restes de cava, suor i molta emoció del que hem viscut al pavelló Francesc Cassart amb la festa de l’Ascens a OK-Lliga. Avui hem cridat, hem rigut i hem plorat, tot en la seva justa mesura però absolutament descontrolat, visceral i passional... 

Poder parlar amb mares de l’equip, novies, pares, expresidents i expresidentes, tenint un emotiu record també per els que ja no hi son, ens ha servit per començar la narració del partit amb els peus a terra, i les emocions a flor de pell. 

I les cares dels que estàveu al públic? Realment no tenia preu! Quan he pogut baixar a la pista he vist gent que feia molts anys que no veia, molta gent que no coneixia, i molts nens, molts! Tots hem sigut conscients que s’estava produint un fet històric pel club, pel poble i què carai, per un esport. 

El grau emotiu era tant gran que fins i tot, gent enfrontada en els últims anys de la història del club, han acabat fosos en una abraçada! 

Però en aquest punt em vull quedar amb dues imatges que per mi ho escenifiquen tot. 

La primera s’ha produït quan la Montserrat Borrell, vidua del primer president del club, en Lluís Vallcorba baixava a la pista i felicitava un per un a tots els jugadors de l’equip... com aquella avia que felicita als seus nets després de portar-se molt bé i treure molt bones notes. Les abraçades amb tots ells eren del tot sinceres. 

Però l’abraçada més sincera, i la que representa la imatge que per mi és la més emotiva de la tarda, és la que han protagonitzat els Vila. Pare i fill s’han fos entre llàgrimes quan s’han trobat a la pista... unes llàgrimes que parlaven per si soles i que expliquen anys d’esforç i sacrificis personals que tenien com a objectiu arribar al punt culminant que hem viscut fa unes hores a la pista... 

Hores d’ara, estic convençut que la celebració dels jugadors continua i deu estar al punt més àlgid. Jo, per ara plegaré veles i miraré de descansar mirant de gravar en el més profund de la meva memòria, totes les sensacions viscudes en aquest vespre tant especial... 

Però me n’adono que no em puc treure del cap unes paraules... “amunt... avant... Sant Feliu és el més gran...” 

Bona nit i benvinguts al Tu Jugues