Editorial 14 d'abril

Un s’acostuma molt ràpid als rols nous i dissabte en vaig patir les conseqüències. Aquest dissabte per qüestions físiques, aquesta setmana em va tocar viure el decisiu partit del primer equip d’hoquei des de l’altre costat de la pista.
Sabeu també que en algun moment dels últims mesos he sigut un punt crític amb la poca animació que hi havia a la graderia del pavelló, i avui faré acte de constricció. Aquesta setmana m’he de treure el barret per l’actitut de tothom que hi era, empenyent a l’equip ens els moments complicats.
La situació de la primera part, amb el 0 a 4, ens va deixar tant atònits a tots plegats que la gent no sabia reaccionar. Ara, això sí, si la remuntada va ser possible, i si l’equip va tenir opcions d’endur-se els tres punts fins al final del partit va ser perquè el públic va animar moltíssim.
El pavelló retronava com feia temps que no ho veiem, i això no te preu.
Orgull enorme d’aquesta afició, que si ha de viure gaires més partits histèrics com el de dissabte agrairà moltíssim la instal·lació del desfibrilador al pavelló.
Personalment feia temps que no patia tant veient un partit d’hoquei, i la sensació al final va ser dura, però al passar els minuts, poc a poc vaig valorar molt més la feinada feta per l’equip.
Ai, si l’equip hagués guanyat… hauriem somiat de valent!

Bona nit i benviguts al Tu Jugues.