Editorial 11 de febrer de 2013

Això que acabeu de sentir és un petit fragment de la xiulada que va rebre el rei d’Espanya ahir quan va sortir a la llotja del Fernando Buessa Arena de Vitòria, a la final de la copa del rei de Basquet.

Deixant de banda, que sigui merescuda o no, us heu plantejat mai el significat d’una xiulada i la diferència dels aplaudiments?

Segurament hi ha algú que coneix el motiu de perquè s’aplaudeix quan estem contents i es xiula en moltes altres situacions... ja sigui per cridar a un gos, o elevar els encants físics d’algú...

El context ho fa tot... ben estrany tot plegat...

Dissabte al pavelló, si no hagués estat en directe hagués volgut xiular en diversos moments...

La xiulada d’admiració hauria anat dirigida a la gentada que ja omplia el pavelló mitja hora abans del començar el partit.

Una xiulada de “tu ets burro o què?” a algun desaprensiu que va semblar que volia saltar a la pista quan el partit estava més calent. Aquesta acció hauria pogut posar en molts problemes el club i sobretot li hauria fet fer un ridícul espantós

Una xiulada disgustada de “on són els valors?” quan Marc Torra va donar ordres a tot l’equip per acabar de enfonsar al Sant Feliu, quan l’equip jugava només amb dos jugadors per decisions insòlites dels col·legiats, i de ràbia grossa quan Marc Gual a falta de 30 segons pel final del partit va fer el vuitè gol i encara va tenir els “valors” de celebrar-lo

Però la xiulada més sonora de ràbia, fàstic i impotència aniria dedicada als senyors Mayor i Sanz que durant tota la segona part van fer la sensació que havien vingut a ridiculitzar al Sant Feliu. La seva actitud als últims minuts va ser de falta de respecte, traient dues rigurosissimes targetes blaves a Jordi Garcia i Paco González. Però les targetes en sí no van ser problema, si no l’actitud dèspota i arrogant tant amb el jugadors com fins i tot, en algun moment amb l’afició.

En alguns moments, més s’hauria de xiular, carai!

Bona nit i benvinguts al Tu Jugues!