Editorial 18 de febrer 2013

Corrent el risc de fer-me pesat, avui us explicaré dues situacions completament contraposades que ens ha tocat viure aquest cap de setmana. Situacions extra esportives que ens reflecteixen dos extrems de l’esport que ens envolta i que des del meu punt de vista són increïbles.

Situeu-vos al camp de futbol de Moià... derbi espès on els hi hagi que acaba amb un domini important dels codinencs, i que es tradueix en un joc dur del locals per intentar frenar-los i salvar un punt. El partit acaba calent, amb entrades excessivament dures dels jugadors del Moià que l’àrbitre els hi permet, i evidentment, el públic recrimina aquesta actitud als jugadors i l’àrbitre.

Els jugadors marxen cap als vestidors, i a Moià això es fa passant entre el públic i aquí comencen els problemes, algun crit, alguna empenta i un jugador dels locals que ja era dins el vestidor tornar a sortir i li deixa anar una clatellada a la cara d’un aficionat del Sant Feliu i fot el camp corrent.

L’acció del valent jugador groc-i-negre va passar desapercebuda per l’àrbitre que com a molt era a dos metres de l’acció, i no va voler veure res.

Un jugador pegant a un aficionat... i tothom tranquil.... bé.

Segona situació, ahir al matí al pavelló Francesc Cassart, partit de basquet femení. Des de principis de temporada uns quants hem agafat el sa hàbit de pujar a animar a les jugadores codinencs que sempre que podem. Imagineu-vos la radicalitat de l’afició local que per fer més soroll porten una flauta de bec que els permet fer alguns sons diferents, i tot el que se sent, com ja hem comentat alguna vegada són “aaaah” i “eeeeeh”. Doncs ahir, decidits a innovar durant els tirs lliures, vam aplicar la tàctica del “Guapaaa” “Seeeexy” a les jugadores locals.

El greuge sembla que va ser tant gran que el delegat de l’equip, a instàncies del col•legiat a la mitja part ens va fer saber que hauríem de marxar del pavelló de seguir amb aquesta actitud.

Incrèduls, començava la segona part, i a la segona ocasió que hi van haver tirs lliures, des de l’altre costat de la pista ens van increpar demanant-nos que paréssim, dient-nos que estàvem comenten violència de gènere. Violència de gènere! La mare que em va parir... ens estem tornant tots bojos o que?

A quin nivell de pell finisme estem arribant tots plegats? Jo ha arribat un moment que no entenc res, us ho ben asseguro.

Hi ha coses que et fan passar les ganes de seguir vivint l’esport en primera fila.

Bona nit i benvinguts al Tu Jugues